Google no troba sentit a seguir actuant com a centre de continguts externs en format rss, un moment crucial per veure si el públic que l'usava actuarà com s'espera que ha d'actuar. Segons el director de Notícies de google Richard Gringras, la “cultura" en com es consumeix informació ha canviat i s'acosta al consum constant:

As a culture we have moved into a realm where the consumption of news is a near-constant process. Users with smartphones and tablets are consuming news in bits and bites throughout the course of the day – replacing the old standard behaviors of news consumption over breakfast along with a leisurely read at the end of the day"

Tècnicament, no s'acaba d'entendre la relació i sembla que el director parli més aviat de diaris i no de feeds de blogs ja que la subscripció a 150 llocs poden generar un flux constant de converses per llegir i a on interactuar. El protocol no és el problema, ja que admetria de sobres el trànsit de notícies i converses, de fet ja ho fa però de forma distribuïda, no com li agrada al sector financer.

La proposta pren forma i al ritme que van arribant inscrits a l'escola, van arribant parts aleatòries. http://communiasandbox.wordpress.com/2013/10/13/v16/ http://communiasandbox.wordpress.com/2013/10/13/v15/ http://communiasandbox.wordpress.com/2013/10/13/v14/ http://communiasandbox.wordpress.com/2013/10/13/v13/ http://communiasandbox.wordpress.com/2013/10/13/v2/

Tenemos un problema de contaminación en el planeta, y una forma de luchar contra esta es el ahorro energético. La aparición de las bombillas de bajo coste son un camino. Aún así cada bombilla podrían durar muchisimo más. De hecho se sabe que hay una bombilla que lleva más de 100 años encendida. Sin embargo, debido al lobby bombetero, la gente sólo puede comprar bombillas que duran 3000h. Esta limitación, es impuesta. Es una restricción que se considera obligada para asegurar el futuro de la indústria e incluso para evitar conflictos sindicales. Ante tal incoherencia, alguien por fin ( http://www.oepelectrics.es/ ) va más allá de la respuesta decrecionista y decide que esta restricción debe ser abolida: Debemos asegurar que las bombillas puedan durar más años, el planeta lo pide. Debemos luchar contra la obsolescencia programada. La propuesta alcanza posición política, la empresa incluso estaría ideando una propuesta de nuevo modelo económico. Y uno ya no sabe si se trata de una campaña de marketing o una campaña antisistema.

Recordo fa anys quan vaig entrar a treballar a una feina basura, vaig haver d'anar a una formació prèvia, on ensenyaven com s'havia de tractar el client, i una de les coses que em van dir és que el client no tenia la raó, la raó la tenia el llibret de conducta i tracte al client del treballador de xxxx .

Recentment a Communia estem donant-li voltes al model productiu, el pes de la producció distribuïda ha guanyat un lloc central al nostre discurs. Amb les preparacions de les ponències a l'Equador, a la UOC, i al centre social que habitem(Ateneu candela), ens hem donat temps per llegir, estudiar i entendre textos (tenir Synusia al costat també ho posa fàcil). També estem identificant quins són els béns comuns dels que participem, quins són dels que ens aprofitem, quins són els que manquen per facilitar l'autonomia en els altres règims de propietat. El model de cooperació de communia es va dibuixant amb l'objectiu de poder quadrar amb les nostres dinàmiques laborals la cadena extracció-hackeig-retorn. El fet d'habitar en el centre social fa que veiem la barbàrie cada cop més a prop, ja que cohabitem els espais amb membres de la PAH i cada cas que viuen és un cop de realitat augmentada als morros, que al menys a mi em demana celeritat amb les definicions d'un nou model productiu que tingui en compte el bé comú. Tot el que s'aparti d'això i que demani paciència, temps, o fe únicament en l'empresa i els mercats em sona a promoció de pràctiques incoherents.

El context no acompanya gaire per innovar al marge de l'economia submergida i es fa difícil poder imaginar espais d'emancipació emmarcats en dispositius com els centres socials. Però la decadència que implanta la manera com estan funcionant els mercats i els seus organismes (estats, i diferents governs), no pot ser un impediment per imaginar espais de participació, igualtat, democràcia i llibertat, que puguin oferir retribució i renta. Una de les principals raons de perquè no pot ser un obstacle és que és l'únic que tenim i l'únic que tindrem quan l'espiral de la crisi del capital ens converteixi en prescindibles i insalvables. Més enllà de l'auto organització de comunitats cooperatives tenim l'espera que s'implanti una renta bàsica, i la conjuntura ens ensenya que els governants orienten les seves actuacions i legislacions en la direcció oposada. Imaginem laboratoris ciutadans que permetin la creació d'experiments de formes laborals, que donin esperances d'emancipació econòmica i ciutadana en espais físics. Aquest model productiu sembla més satisfactori que no pas la dependència d'empreses com Huawei o Sony.

L'expressa voluntat de l'administració per no oferir el que pot oferir el sector privat, per "no caure a la competència deslleial"(expressió feta servir per un regidor) fa que se'ns deixi a mercè de la no democràcia i de la llibertat que tenen els mercats a deixar-nos sense drets. Tantes retallades no es fan només amb l'objectiu de demostrar que hi ha una voluntat d'estalvi del sector públic, també es fan per eliminar la gestió pública de serveis, obrint noves zones conqueribles per una suposada empresa. Tot això, sense cap anàlisi ni judici ètic de si hi haurà capacitat d'oferir la mateixa qualitat, efectivitat i universalitat, simplement posant el cartell de rebaixes al supermercat. L'imposat col·lapse porta als governants a demostrar que la nació té una bona salut pels mercats, i comporta la posada en venda de tot el que signifiqui gestió governamental. La manera com se'ns menteix, se'ns utilitza i com se'ns deixa sense capacitat d'actuació en la dualitat institucional-privat, fa que per força haguem de pensar en l'organització de dispositius de cooperació independents que redefineixin el concepte del que és públic.

Tot i que ja hi han hagut intents, aquesta vegada intentarem ser constants. Planet communia ens ajuda a preparar una nova línia d'opinió a communia en la que volem obrir el nostre espai a col·laboradors, així com donar espai a articles que creiem interessants més enllà dels 140 caràcters... Un lloc on poder extreure els random musings que inunden els nostres cervells. Un lloc simple de continguts aleatoris. sense pretensions d'oferir funcionalitats extraordinàries, per fer això tenim altres espais, això és simplement un multiblog...

Un nou prisma es vol aplicar en els centres educatius. Es vol inculcar l'esperit emprenedor a les aules. Es vol que les nostres nenes i nens creixin amb valors com el lideratge, la resiliència, l'esforç, el treball i el risc. Sorprèn que ja de ben petits es parli d'aquests valors tant presents en discursos empresarials. De fet la proposta vé acompanyada dels aplaudiments de la patronal. Davant aquesta determinació per pretendre que els petits no es deixin vèncer a la primera de canvi, i que sàpiguen superar els entrebancs, podem assegurar, com a professionals que ens dediquem al manteniment i a la implementació tecnològica als centres, que als escolars el vent fa temps que els bufa en contra. Es pot afirmar doncs, que l'escenari per fer aquestes “pràctiques empresarials” és immillorable i que hem aconseguit que aflorin entrebancs dia a dia, si més no pel que fa a materials educatius i a elements tecnològics. Un cop surtin, els petits emprenedors ja estaran habituats a un entorn. Els haurem ensenyat des dels 3 anys fins als 12 que poden fer infinitat de coses: entendre's, jugar, fer treballs, o relacionar-se a través d'ordinadors.

Genealogía de una acampada y su multiplicación. Cooperación emergente. Todo empezó el 15M, y quizá antes, con esa cocción a fuego lento que algunos le han llamado indignación, otros crisis económica, política y social. Y en el caso de una ciudad media como Terrassa, todo ha transcurrido a velocidades vertiginosas, superando cualquier expectativa a medida que las horas pasaban , los hechos se sucedían y la potencia iba creciendo. Con este texto queremos apuntar algunos elementos y reflexiones en medio de este torbellino, para intentar extraer algunas ideas que puedan servir para el debate que se esta gestando en la cantidad de espacios tomados por la gente, donde atravesamos lo imposible, porque se abren escenarios donde se puede pensar y hacer, mas allá de lo ahora conocido, vivido e imaginado.