Ja setembre, després d'un estiu, complint fil per randa  els meus propòsits, torno a casa amb un nou artefacte... La construcció durant l'estiu d'una impressora 3d MendelMax 2.0, ha estat un procés francament gratificant que et propulsa cap a un nou paradigma que de segur esdevindrà un avenç quan s'estengui el seu ús.

El procés és recomanable perquè significa una aproximació prèvia a quin haurà de ser el nostre comportament en front a la tecnologia oberta, la tecnologia que respecta la teva llibertat ( ryf - respects your freedom).

Acabar el curs amb la suggerent escola
d'estiu tractant com viure bé i deixant les màquines carburant per situar plantejaments de cara al proper curs. 

Ara descans a l'Escala... Passejos amb bici cap a la platja,  excursions pel Montgrí, cervesa a prop del mar, gastar la bateria de l'ebook, dormir, per fi dormir, amb les finestres obertes... 

També ha arribat el moment de començar aquells projectes els quals durant bona part del curs vas pensant que li hauries de destinar cert temps per conèixer, imaginar i experimentar... En definitiva  R+D  real, del que difumina la frontera entre el que has de fer i el que et ve de gust,  el qual ha de guanyar un lloc estable en el dia a dia de Communia. 

Tenemos un problema de contaminación en el planeta, y una forma de luchar contra esta es el ahorro energético. La aparición de las bombillas de bajo coste son un camino. Aún así cada bombilla podrían durar muchisimo más. De hecho se sabe que hay una bombilla que lleva más de 100 años encendida. Sin embargo, debido al lobby bombetero, la gente sólo puede comprar bombillas que duran 3000h. Esta limitación, es impuesta. Es una restricción que se considera obligada para asegurar el futuro de la indústria e incluso para evitar conflictos sindicales.
Ante tal incoherencia, alguien por fin ( http://www.oepelectrics.es/ ) va más allá de la respuesta decrecionista y decide que esta restricción debe ser abolida: Debemos asegurar que las bombillas puedan durar más años, el planeta lo pide. Debemos luchar contra la obsolescencia programada.

Recentment a Communia estem donant-li voltes al model productiu, el pes de la producció distribuïda ha guanyat un lloc central al nostre discurs. Amb les preparacions de les ponències a l'Equador, a la UOC, i al centre social que habitem(Ateneu candela), ens hem donat temps per llegir, estudiar i entendre textos (tenir Synusia al costat també ho posa fàcil). També estem identificant quins són els béns comuns dels que participem, quins són dels que ens aprofitem, quins són els que manquen per facilitar l'autonomia en els altres règims de propietat. El model de cooperació de communia es va dibuixant amb l'objectiu de poder quadrar amb les nostres dinàmiques laborals la cadena extracció-hackeig-retorn.

El context no acompanya gaire per innovar al marge de l'economia submergida i es fa difícil poder imaginar espais d'emancipació emmarcats en dispositius com els centres socials. Però la decadència que implanta la manera com estan funcionant els mercats i els seus organismes (estats, i diferents governs), no pot ser un impediment per imaginar espais de participació, igualtat, democràcia i llibertat, que puguin oferir retribució i renta. Una de les principals raons de perquè no pot ser un obstacle és que és l'únic que tenim i l'únic que tindrem quan l'espiral de la crisi del capital ens converteixi en prescindibles i insalvables. Més enllà de l'auto organització de comunitats cooperatives tenim l'espera que s'implanti una renta bàsica, i la conjuntura ens ensenya que els governants orienten les seves actuacions i legislacions en la direcció oposada.