L'expressa voluntat de l'administració per no oferir el que pot oferir el sector privat, per "no caure a la competència deslleial"(expressió feta servir per un regidor) fa que se'ns deixi a mercè de la no democràcia i de la llibertat que tenen els mercats a deixar-nos sense drets. Tantes retallades no es fan només amb l'objectiu de demostrar que hi ha una voluntat d'estalvi del sector públic, també es fan per eliminar la gestió pública de serveis, obrint noves zones conqueribles per una suposada empresa. Tot això, sense cap anàlisi ni judici ètic de si hi haurà capacitat d'oferir la mateixa qualitat, efectivitat i universalitat, simplement posant el cartell de rebaixes al supermercat. L'imposat col·lapse porta als governants a demostrar que la nació té una bona salut pels mercats, i comporta la posada en venda de tot el que signifiqui gestió governamental.
La manera com se'ns menteix, se'ns utilitza i com se'ns deixa sense capacitat d'actuació en la dualitat institucional-privat, fa que per força haguem de pensar en l'organització de dispositius de cooperació independents que redefineixin el concepte del que és públic. Hem de treballar en el disseny de mecanismes que retornin quelcom a les comunitats implicades, si ho fem no només estarem aprofitant la dinàmica de les metodologies enunciades per la factoria de codi obert, també estarem construint àrees públiques que tinguin en compte que l'accés restarà obert i universal, per sempre. Una refundació de com compartim els continguts, amb quines estructures operem i quines eines públiques tenim, passa també perquè tots aquests elements siguin assegurats no tan per estructures de democràcia intermitent que són massa susceptibles a la influència dels mercats, si no per la coordinació de cooperatives o òrgans de gestió col·lectiva que esquivin organismes caducs com els que se'ns ofereix actualment.
La notícia recent sobre la renúncia a seguir utilitzant llibres de text a l'escola pública de Torremendo, obre algunes dinàmiques inevitables davant la ineficàcia d'oferir solucions concretes pels espais on es troben els serveis bàsics. Esdevé un mecanisme més d'aprenentatge i cooperació. I això ben articulat pot significar un terratrèmol d'efectivitat front la irresponsabilitat dels diferents governs i mercats. La no despesa de 200 € per alumne al cap de l'any, pot determinar-se que va en detriment de la indústria cultural, i que suposarà falta d'ingressos i pèrdua dels llocs de treball de les editorials redactores de llibres de text. Fer fora la gent sens dubte pot ser un daltabaix per qui hi treballava, i fins i tot podrien aparèixer sindicats que es posicionin en contra de mesures d'aquest tipus, però hem de recordar la funció social primordial que hauria de satisfer la indústria, i aquesta és l'existència d'un suport on hi hagin els coneixements que creiem que hem d'assolir com a ciutadans a l'ensenyament públic, i això comporta accés universal. En cap moment la funció social del llibre de text era el d'oferir feina o riquesa a la indústria, això era un benefici col·lateral en l'exercici d'assoliment de l'objectiu, i de la mateixa manera que la finalitat no justifica els mitjans, els mitjans no poden justificar l'impediment de satisfacció de l'objectiu.
Impedir mesures com aquestes no suposa cap progrés, i el personal laboral hauria de preocupar-se de quin és el seu lloc en aquest nou model, i segurament el seu lloc no serà gaire lluny si s'ofereix a col·laborar, en confiança, amb les famílies afectades.
Tot i el reconeixement de les demandes d'organitzacions laborals així com organitzacions dependents a aquest model, el fet que aquests estiguin ancorats a l'estructura de serveis de l'aparell estatal, en redueix l'eficàcia i no ens fa progressar.
La riquesa que es pot aconseguir gràcies a tenir les properes generacions preparades no té ni punt de comparació amb que les editorials puguin lucrar-se amb els llibres de text. És per això que destinar esforços a pensar i crear eines que permetin el creixement del coneixement s'entreveu com a prioritària.
Així poden aparèixer oportunitats per democratitzar i socialitzar recursos que abans eren públics però sota control de l'administració pública. L'exemple de la supressió del "bonolibro" a València n'és un exemple, la fallida de la comunitat autònoma fa impossible la subvenció d'editorials i a l'espera que el mercat ofereixi alguna alternativa( segurament tablets amb continguts amb drm), fa que es pugui pensar en àrees de col·laboració que lliguin AMPA, estudiants, professors, redactors, i wikipedistes... La garantia de perpetuïtat d'aquestes àrees i la generació de treball cooperatiu possibilita imaginar continguts de qualitat generats per la ciutadania i sota el control d'aquesta.
Si aflora la cooperació i les eines per permetre-la són bones, serà una bona notícia el rebuig a seguir alimentant de la manera habitual als distribuïdors de coneixement, però és més necessari que mai treballar-hi. Fins que no ho tinguem podem reclamar els recursos de l'administració, però els errors del sistema ens faran caure a la misèria.
Pel que fa a la radicalitat democràtica d'aquests dispositius, hi han eines que superen l'efectivitat en comparació a les actuals, si més no pel que fa a decisions del dia a dia. Eines que no necessitin excessiva certificació ja que les deliberacions es donarien a xarxes distribuïdes basades en la confiança dels nodes, cosa inexistent en els sistemes actuals.
La divulgació de softwares, llicències, llocs webs, fundacions col·laboradores que tinguin com a missió el retorn a les comunitats, i que es preocupin de la perpetuació d'obertura en l'accés i el desenvolupament del coneixement, esdevenen imprescindibles, si realment creiem en algun futur social, la indústria segur que ho sabrà apreciar.