Després de massa temps de caiguda en picat, la indústria cultural, amb noms i cognom, està de celebració. Juntament amb el consell de ministres han aconseguit veure clar el futur del seu model de negoci. El camí a seguir és el de costum, aprofundir en la intermediació, confiar en la figura del recaptador, que permetrà després repartir entre uns quants el botí. Per tal de poder saber a qui s'ha de cobrar, s'hauria de fer un seguiment de l'enllaç. Com un peatge de pingbacks.
Si se'ns parla de la taxa Google, és per un cas d'ús concret, gravar la menció d'una notícia d'un diari comercial en un portal com Google News. Però limitar-se a aquest cas d'ús és un exercici periodístic pèssim.
La llei atorgaria el dret irrenunciable als editors per cobrar per cada menció, i amb aquest el deure irrenunciable de pagar per citar. Així, el projecte perseguiria l'objectiu d'aconseguir que un editor X cobrés cada vegada que aparegui una notícia a portals com Google News. Però també obriria la porta a exigir el pagament de cada menció. I veient l'historial d'absurds que els agents de l'SGAE han practicat a aquest país, ens hem de preocupar... A més, al ser un dret irrenunciable, la gestora pertinent (CEDRO) podria exigir el cobrament, tot i que l'autor hagi permès la còpia. Davant aquest regal enverinat molt autors, com passa amb els músics, no veurien amb mals ulls una retribució, però seria pertinent fer una previsió per veure si a mig plaç en surt perjudicat el teu veí i a la llarga el mateix músic. Seria un sistema basat en estructures de control i una cúpula acumuladora de rendes previsibles, un nínxol de negoci que possibilita l'entrada de capital financer. Hi ha interès comú en el condicionament del coneixement depenent de si aportaria marges de benefici alts, per així poder ser endossats en paquets financers? I el més important: Tu, que vols fer un ofici de descobrir i crear ¿Trobes interessant estar immers en aquest ecosistema?
Pel fet d'haver hagut de dissenyar el sistema de mencions entre blogs de planet.communia.org, m'he hagut de fixar en quins protocols fan servir els blogs. I una de les coses que em crida l'atenció( sempre hi han excepcions) és l'ús que es fa de l'hiperllenguatge en la premsa escrita: o no s'utilitza l'enllaç, o s'utilitza únicament de forma endogàmica, enllaçant/citant únicament continguts del mateix mitjà. No cal que parlem dels pingbacks...
Si tota notícia es vàlida en funció del contrast i la veracitat de les fonts, que es penalitzi la menció d'aquestes és incomprensible. És més, crec que l'editor o periodista que no aprofiti les tècniques que ofereix l'hiperllenguatge es relega a la incompetència.
Fa temps que li dono voltes als trackbacks, pingbacks i webmentions, tot i ser un protocol especificat el 2002, crec que encara no està prou estès a la xarxa, i de fet cap blog s'hauria d'anomenar blog si no utilitza un sistema de mencions. Permet que es puguin mantenir converses. El sistema és senzill, quan es publica una entrada es fa un escaneig dels enllaços que conté el text i envia una notificació al destí de cada enllaç. De tal manera que l'autor de l'entrada que he citat sap que ho he fet, a partir d'aquí pot respondre. És un dels pilars, crec, de la conversació a la xarxa. Permet diàlegs distribuïts horitzontals, amplia contrastos i aprofundeix la pluralitat, és ideal per comunitats on-line preocupades per temes concrets, i tot això sense intermediaris, ni centres, ni portals: Una xarxa distribuïda.
Per això crec que anar en contra de la menció amb enllaç és un atac a l'autonomia i la llibertat dels membres de qualsevol comunitat sana, sana per basar-se en mantenir converses per tal de fer coses plegats. Citar Brian Skyrms tant breument potser descontextualitza el seu fantàstic estudi de “La caza del ciervo”, on ens aclareix que:
La comunicación sin coste o de bajo coste [...] Puede lograr, por ejemplo decantar el equilibrio no cooperativo [ de la caza únanime de liebres] al cooperativo [ de la caza unánime de ciervos ]. Sería un error excluir la comunicación sin coste de nuestro análisis pensando que no es más que hablar por hablar.
Davant d'això què fer? Participar en les accions en contra, i exigir la retirada d'aquestes estratègies (a nivell estatal, europeu i global) des de les teves comunitats. Més enllà, aprofundir en la distribució, això és fer fortes i resilients les comunitats obertes respecte les tancades i piramidals, el que seria, tornant a la teoria del joc de Brian Skyrms, guanyar cardinalitat amb el model cooperatiu respecte el no cooperatiu. Utilitzar mitjans distribuïts, crear agregadors de la blogosfera per comunitats i oferir canals de sindicació, no sols dels blogs, també d'agregadors tipus tiny tiny rss.