Si de fa un temps l'anàlisi de la relació entre tecnologia i educació vé de la pràctica professional. Des d'inicis de curs que puc analitzar-la com a pare, i com a part activa a l'AFA. I no em sorprèn trobar-me (com a tot arreu en aquesta societat) de nou amb punts de conflicte entre sector privat, públic i comunitari.
Organitzacions com la FAPAC o la majoria d' AFAs lluiten per tal que el sector privat no operi amb la lògica d'ampliar tot el que pugui el marge de guany en certs àmbits de l'educació: Per exemple quan parlem del servei de menjador que està bloquejat per serhs a Terrassa i que planteja greuges importants.
Però sembla que el conflicte d'interessos no és tan lúcid en altres àmbits i no es té una perspectiva clara del que signifiquen certes delegacions, podem parlar del servei de neteja (en mans dempreses multiserveis com clece) o el cas que m'agradaria analitzar: les tecnologies de la comunicació i del coneixement.
Trobo a faltar crítica arreu i la resignació i l'entrega al sector privat sense més sap greu perquè posa de manifest la incapacitat per generar infrastructures comunitàries sòlides. Si bé ja ens hem topat amb casos similars com windows, apple o google(que mereix una entrada dedicada), recentment ha aparegut la necessitat de solventar la missatgeria que acostuma a fer-se pel nefast whatsapp. La solució proposada és TOKAPP o IEDUCA tokapp, un software desenvolupat amb fons europeu per benefici de dues S.L. que cobren llicència de servei i que òbviament tenen tancat amb candau el codi. No dic que el producte sigui bo ni dolent. El que si que sé és que els diners (públics[escola] o comunitaris[AFAs]), es destinen a un servei en base a un codi privatiu i restringit, que deixa poc marge al benefici social i molt al capital. I aquest codi alimentat de diner públic no serà mai públic. Això vol dir que quan sacabi el contracte per nosaltres no quedarà res. Pot semblar insignificant, però generar dependències d'aquest tipus per necessitats comunes a tots els centres acaba amb greuges importants (per exemple podem mirar les llicències de windows i el cost que ens suposa).
Donant-li la volta, imaginem un model en el qual el que es pagui no sigui la pastilla sinó la fórmula, no sigui el moble sino l'esquema, no sigui la ruta sinó el mapa, no sigui el plat sinó la recepta. El servei que proposem seria sobre un codi que siguent obert quan s'acabi el contracte el podràs obtenir o dir a algú altre que el millori.
El que seria opcional en el cas domèstic és urgentment necessari en el cas públic i no caminar cap aquesta via ens condueix a la dependència i al malbaratament de recursos de TOTS.
Si el problema que afecta la comunicació entre comunitat educativa fós particular d'un sol centre, es pot entendre que destini uns recursos a solventar-lo. Però CADA CENTRE està pagant per una necessitat que no és particular. No tindria més lògica tractar el problema de forma general i a través d'un estudi de necessitats generals es fés un programari que permetés no sols cobrir-les distribuint-lo a tots els centres, també permetre que cada centre pugui (en cas que ho necessiti) millorar o adaptar el codi?
Fruit d'aquesta incoherència apareix per exemple a la UE el programa ISA2 que financia projectes que puguin ser reutilitzats entre administracions.
Si el que preocupa són les alternatives, potser no existeix una solució de missatgeria tan adaptada a centres escolars en codi obert. Però el que si que hi ha són sistemes de missatgeria sobre la qual es podrien crear solucions similars: una millor gestió i ús del correu electrònic, un servei associat a una web, l'estàndard xmpp, o bé l'aposta per la innovació amb Matrix... Requereix feina, però basant-se en codi obert no caldria reinventar la roda i tot el que es desenvolupi pot compartir-se entre centres (també la despesa).
Només cal un mínim d'estratègia per tal de poder establir protocols de comunicació: serà unidireccional? com es recull el feedback de les famílies? hi ha interacció? calen canals encriptats?... Amb aquesta planificació es pot dibuixar què es vol, i fins i tot arribar des d'organitzacions comunitàries amb interès en la millora social, on no arriba el sector públic o privat.
Com a cloenda només dir que es triï l'opció que es triï, es tracti bé la comunitat educativa, que no se'ns carreguin costos indeguts i que es treballi per solventar necessitats genèriques universals... si no posem candaus al coneixement públic podrem deixar en herència el millor que tenim, allò que aprenem.
Podeu trobar la campanya i l'estudi public money public code de la fsfe aqui