Si de fa un temps l'anàlisi de la relació entre tecnologia i educació vé de la pràctica professional. Des d'inicis de curs que puc analitzar-la com a pare, i com a part activa a l'AFA. I no em sorprèn trobar-me (com a tot arreu en aquesta societat) de nou amb punts de conflicte entre sector privat, públic i comunitari.

Organitzacions com la FAPAC o la majoria d' AFAs lluiten per tal que el sector privat no operi amb la lògica d'ampliar tot el que pugui el marge de guany en certs àmbits de l'educació: Per exemple quan parlem del servei de menjador que està bloquejat per serhs a Terrassa i que planteja greuges importants.

Però sembla que el conflicte d'interessos no és tan lúcid en altres àmbits i no es té una perspectiva clara del que signifiquen certes delegacions, podem parlar del servei de neteja (en mans dempreses multiserveis com clece) o el cas que m'agradaria analitzar: les tecnologies de la comunicació i del coneixement.

Fa un temps els companys/es de la XIP ens van demanar que communia col·laborés fent  un article sobre què passa quan compartim coneixement, amb la idea de publicar-lo en el llibre Programari lliure i de codi obert - Societat lliure i govern obert. Divendres el van presentar:

• El llibre consta de 24 articles escrits per experts de diferents àmbits, més enllà del tecnològic (societat, ensenyament, administració, empresa)

• La presentació ha tingut lloc a la Secretaria de Transparència i Govern Obert, de la Generalitat de Catalunya

• L'Administració pública hauria d'entendre els beneficis de treballar amb programari lliure, establir una política TIC que el tingui en compte i integrar-lo com a una peça més de l'ecosistema govern obert

El discurs majoritari de les institucions públiques del nostre país es centra, de manera exclusiva, en denunciar una falta de recursos econòmics que els impedeix portar a terme les polítiques públiques que serien desitjables. Una falta de recursos econòmics, fruit de la crisi en que vivim, i que no permet fer tot allò que es feia anteriorment ja que simplement no es pot pagar.

Els pressupostos de les nostres administracions “donen pel que donen,” ja que la recaudació ha caigut substanciosament, i en el cas dels ajuntaments, donen per mantenir alló indispensable per què la ciutat vagi tirant.

Amb aquest discurs, que segurament és d'acord amb la realitat però que caldria matissar en molts aspectes, hem vist com les administracions s'han situat en un paper de gestors de l'escassetat; i fins i tot, les forces polítiques més progressistes i compromeses amb el benestar, han sigut incapaces de sortir-ne ni d'estar a l'altura de les circumstàncies.