El discurs majoritari de les institucions públiques del nostre país es centra, de manera exclusiva, en denunciar una falta de recursos econòmics que els impedeix portar a terme les polítiques públiques que serien desitjables. Una falta de recursos econòmics, fruit de la crisi en que vivim, i que no permet fer tot allò que es feia anteriorment ja que simplement no es pot pagar.
Els pressupostos de les nostres administracions “donen pel que donen,” ja que la recaudació ha caigut substanciosament, i en el cas dels ajuntaments, donen per mantenir alló indispensable per què la ciutat vagi tirant.
Amb aquest discurs, que segurament és d'acord amb la realitat però que caldria matissar en molts aspectes, hem vist com les administracions s'han situat en un paper de gestors de l'escassetat; i fins i tot, les forces polítiques més progressistes i compromeses amb el benestar, han sigut incapaces de sortir-ne ni d'estar a l'altura de les circumstàncies.
El repte és complicat, i les exigències del moment altes, però és indispensable posar-se a pensar quins són els elements que ens permetran sortir d'aquesta lògica imposada per la crisis econòmica, i quines seran les bases per construir un nou estat del benestar sobre les cendres del actual; i fer-ho fugint d'il·lusions i miratges com la creencia que el creixement econòmic tornarà en qüestió de quatre dies, o que la baixada del atur és una qüestió immediata.
Dit d'una altre manera, no hi haurà un projecte de progrés i millora de les condicions de vida de les persones sinó hi ha una formulació d'un nou benestar diferent del que hem conegut fins el moment, i aquest és el desafiament principal que tenen les administracions públiques per estar a l'alçada dels temps que corren.
Un dels fenòmens que aporten més llum a aquest apassionant repte, és l'evidència que els temps que ens ha tocat viure són els més rics i abundants pel que fa a la capacitat de cooperar i produir sabers i coneixement varis.
Allò que anomenem la producció social cooperativa, i que ha fet possible que en el moment en que l'accés a les xarxes de producció distribuïdes es generalitza, la capacitat de produir, redistribuir i replicar coneixement s'hagi multiplicat de manera exponencial; i que la possibilitat de participar d'aquest comunal de coneixement, s'hagi ampliat a gairebé tothom.
El coneixement obert i de lliure accés és una matèria primera que està a la disposició de la majoria, com també ho están, les xarxes distribuïdes per poder cooperar i generar nou valor d'us a partir d'aquest.
És en aquest àmbit, el de la producció social cooperativa en xarxa, on hi podem trobar abundància, riquesa, i oportunitats justes de redistribució, i que ens permetrà situar-nos en una lògica de la abundància amb perspectives de futur dignes i sostenibles.
Un àmbit que va més enllà de la producció de coses immaterials, i que s'ha demostrar altament eficaç per produir cultura, dissenys, objectes, aliments, atenció a les persones, etc.
El repte doncs, és pensar com des de lo públic, es coopera amb aquest comú de producció distribuida.
Quines han de ser les polítiques públiques que permetin capturar i reforçar la producció social cooperativa i localitzar-la en àmbits on els ciutadans hi puguin participar ?
A la ciutat de Bolonia, el 87% dels serveis d'assistència social són proporcionats per cooperatives amb la participació directe d'usuaris, familiars, professionals, i ciutadans, que permeten que tota la ciutat es benefici d'aquest tipus de serveis indispensables.
Aquestes cooperatives, mantingudes per comunitats, no es limiten únicament a donar serveis als seus membres, sinó que en proveeixen serveis per tota la ciutadania. Ho fan perquè tenen la certesa que sense comunitat amplia, els seus llocs de treball no serien sostenibles, i no podrien oferir els serveis de qualitat ni per ells mateixos.
L'exemple de Bolonia, és un exemple d'ecosistema orientat al procomú capaç de generar benestar a petita escala.
El que resulta rellevant del model de cooperatives de Bolonya no és tan el fet que la forma cooperativa sigui una forma més democràtica de gestionar una empresa, sinó que són empreses que es basen en reforçar el procomú. Aquest és el que fa que siguin viables i que es situïn en economies d'abast que ofereixen models de vida sostenible per tots els ciutadans, siguin o no, membres d'aquestes cooperatives.
L'exemple de Bolonia és només un de molts projectes que des de les ciutats s'estan impulsant per pensar com des de lo public és coopera amb lo comú, i representen respostes polítiques valentes al repte de com pensar un nou benestar a les ciutats on vivim.
Un dels principals problemes que ens trobem per pensar formes de cooperació entre públic i comú és que no hi han indicadors que ens permetin quantificar ni valorar la riquesa que es desprèn de la cooperació en aquest procomú. Uns indicadors que ens serien de gran ajuda, per exemple, per difondre i animar a comunitats i petites empreses a orientar les seves pràctiques a aquest comú.