La potència ciutadana en xarxa, la tecnopolítica i la democràcia del futur

“No només és indignació, és el desig de canvi i l’alegria d’estar junts”

Diuen que tot comença amb la crisi, però amb això no n’hi ha prou per catalitzar moviments multitudinaris, capaços de convertir la frustració, la desesperació, la indignació o la tristesa en potència col·lectiva, més aviat al contrari. Les crisis per si soles alimenten els feixismes i la guerra entre iguals i incrementen els nivells de desigualtat entre un abstracte i poderós 1% i un creixent i metafòric 99%. Tot i així, poc veureu de tristesa en aquest text sinó més aviat al contrari.

Tot comença amb el 15M. Ja res no tornarà a ser com abans. Un punt d’inflexió on la indignació passa a desig de canvi, un emergent PROU comú de tota la ciutadania, una explosió i multiplicació de pràctiques polítiques connectades que obren de dalt a baix les possibilitats de l’acció col·lectiva i rebenten els marcs teòrics i pràctics existents coneguts entorn a la política, els partits i sindicats, les esquerres i els propis moviments en el seu sentit més ampli. La política com a gestió comuna de les coses comunes, és recuperada per la ciutadania i la democràcia esdevé punta de llança d’un esdeveniment que marca l’inici del que hem anomenat un moviment-xarxa en temps de revoltes interconnectades.

I sí, Internet juga un paper central. Sense Internet no es pot entendre l’emergència de tots aquests moviments que avui sacsegen des del nord d’Àfrica fins a Brasil, passant pels Estats Units. I el 15M n’és un d’aquests, una conjugació de múltiples factors singulars que convergeixen en una innovació política i en un laboratori d’acció col·lectiva ciutadana. El 15M es cuina en xarxa i a la xarxa uns quants mesos abans de la seva primera expressió al carrer, i té part de les seves arrels en les lluites per la defensa d’Internet durant els anys 2009 i 2010 a Espanya. La seva arquitectura distribuïda li va permetre créixer i estendre’s primer en manifestacions a més de 70 ciutats i després en acampades arreu del món. Això només és possible a través d’una combinació d’una forta mobilització emocional[1], una sèrie de punts i espais comuns de trobada (i confluència) on i off line, i una malla que permeti connectar tot això i alhora difondre-ho massivament a través una reapropiació tecnològica de la ciutadania. Això és el que anomenem Tecnopolítica[2], i no com una qüestió estrictament tecnològica, sinó com una combinació de potències polítiques ciutadanes connectades a través d’una infraestructura en xarxa. Evidentment, cal reconèixer els límits d’aquestes infraestructures, com pot ser la propietat de la informació, la seguretat, o la preservació de l’anonimat, però al ser moviments de codi obert, on tota la producció de continguts està a la vista de qualsevol persona, aquest problema és superat pel seu propi èxit, essent el seu caràcter obert causa i conseqüència a la vegada. Alhora, es poden reconèixer els límits i superar-los, sense que aquests minin la seva potència, a dia d’avui ja més que demostrada arreu del món.

En el 15M i en la seva evolució (el 15M evoluciona i no desapareix com alguns volen fer creure), es produeix una emergència i ràpida multiplicació d’aquestes pràctiques tecnopolítiques, on permanentment es corregeixen els errors i s’inventen noves pràctiques per superar els límits que cada moment concret posa davant del moviment-xarxa, des de la seva explosió fins a l’actualitat. De manera molt resumida, primer tenim la seva explosió a través d’aquesta interacció multicapa entre l’espai urbà (les acampades), i tota la infraestructura comunicativa que el moviment desenvolupa, a través de Twitter, de Facebook, de N-1[3], de blocs i streamings, a través de llistes de correus, de fòrums, i altres plataformes digitals. Totes aquestes eines s’incorporen a l’ADN del moviment, convertint-se en artilleria per a les fases que el precediran.

El 15M reemergeix el 15 d’octubre del 2011 i es globalitza el conflicte, es connecta amb els Estats Units, amb Occupy Wall Street, en part catalitzat per espanyols residents a Nova York que, remoguts pel que estava passant aquí, inicien el que després acabarà amb un moviment que s’estendrà i es multiplicarà per tot el país. Amb les eleccions del 20N es donava de nou per enterrat i torna la primavera al 2012, primer la Valenciana i després l’aniversari del 15M, noves mobilitzacions multitudinàries, i afinant molt més en les demandes i hibridant-se amb aquestes a través de la sanitat o l’educació, donant lloc mesos després a la “marea blanca” per a la defensa de la sanitat pública i universal i la “marea verda” (groga a Catalunya) per l’educació, davant de l’onada creixent de retallades en els serveis públics. Veiem sorgir noves identitats col·lectives molt fortes i amb el mateix estil novell i en xarxa com els Iaio flautes, 15MpaRato, o la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), que tot i néixer al 2008, es recombina des d’un primer moment amb el propi 15M en una relació indissociable simbiòtica, esdevenint en determinats moments la seva màxima expressió pública.

A mitjans de 2012 es comencen a percebre els primers símptomes del tancament institucional davant les demandes i mobilitzacions ciutadanes, la democràcia segrestada denunciada un any abans segueix intacte. Amb l’experiència del 25S i el rodeig del Congrés dels Diputats, assenyala in situ i per primera vegada, a una part dels responsables. No és fins a l’arribada de la Iniciativa Legislativa Popular per la dació en pagament, el lloguer social, el final dels desnonaments de La PAH, i la seva negativa per part del govern central, on es posa de manifest el sostre institucional impenetrable que es troben els moviments a l’hora de fer efectives les seves demandes i l’enorme mur existent entre el govern, amb una ostentosa majoria absoluta, i una ciutadania cada cop més descontenta, i alhora articulada i connectada. En aquest context s’obre de nou el delicat debat sobre les formes de representació parlamentaria, els assalts electorals per part dels moviments, els cavalls de Troia, o com aquests moviments poden arribar a canviar les regles del joc i recuperar la democràcia amb la que es despertava el moviment-xarxa el maig de 2011. L’experiència de la Xarxa Ciutadana del Partit X serà un dels experiments més rellevants en aquesta direcció. És una clara conseqüència del 15M i forma part d’un mateix teixit, posa en la seva centralitat la democràcia com a sentit comú de la proposta i apareix com una xarxa millorada, quan intenta superar els límits organitzatius de les places, de manera distribuïda i avalada per una comunitat creixent. A la lliga dels intents de capitalització dels moviments-xarxa i les seves demandes, si que hi vol entrar tothom, tant des de la vella esquerra com des la nova dreta, passant per estranyes hibridacions que apel·len a una falsa unitat de les grans idees. Les formes de cooperació dels moviments-xarxa no passen ja per grans dogmes ideològics unitaris sinó per connectar les pràctiques en les que s’exerceix la reconquesta dels drets i d’allò que ens és comú, com l’habitatge, la sanitat, l’educació, o el dret a l’accés universal i la neutralitat a Internet, un altre dret fonamental sovint oblidat. En tot cas, el que si que es pot apuntar son algunes de les claus de l’èxit dels moviments, i les seves contribucions a les formes organitzatives dels moviments-xarxa i la contribució a la democràcia distribuïda, a partir de l’experiència política més important d’aquest país que hi ha hagut en dècades.

El 15M s’iniciava amb un “No som mercaderia en mans de polítics i banquers. Democràcia real ja”. La democràcia també està en el codi font del 15M, igual que Internet. Les contribucions del 15M a la democràcia del futur són avui encara immesurables, però el que si sabem és que s’han desplaçat els límits del que consideràvem possible, en un moment on les formes d’organització política i en especial els partits polítics tradicionals, es troben en una profunda crisi i decadència, no només pels recurrents escàndols de corrupció, sinó perquè reprodueixen un model i una estructura de funcionament que ja no pot donar respostes a les expectatives d’una ciutadania hiperformada i hiperconnectada. Els partits polítics són organitzacions del segle XIX i XX, i ja no responen a les societats del segle XXI, on el coneixement i la informació cada cop estan més a prop dels ciutadans, els Estats nació juguen molta menys influència sobre les regles del joc polític, i l’economia salvatge opera de manera global sense gaires miraments per les conseqüències socials que d’ella se’n puguin derivar, i sense trobar-se cap oposició que vetlli precisament pels interessos d’aquest 99% del que formem part nosaltres les persones.

La democràcia del segle XXI i les institucions que la facin operativa, han d’estar a l’alçada del repte i això requereix una transformació radical de les seves estructures i de les seves formes d’operar. La xarxa és avui ja una variable independent a les nostres societats i no es pot governar d’esquena a ella. És un espai d’emancipació ciutadana, la qual multiplica les formes de cooperació entre iguals, exerceix una vigilància des de la ciutadania respecte els seus governants, trenca amb els monopolis comunicatius i dona veu a la gent, proporcionant coneixement i nova praxis en terrenys cada cop més innovadors. La xarxa ens ensenya noves formes d’organitzar-nos, ens ensenya a superar els límits de la horitzontalitat i la verticalitat potenciant l’especialització, i la meritocràcia fonamentada en una cultura del “fer” i no de les paraules buides, ens ensenya que molts cervells connectats produeixen infinitament més que un d’aïllat, i això possibilita que la política com a gestió comuna de les coses comunes, torni a ser una cosa del conjunt de la ciutadania.

La democràcia del futur no passa per un llistat de solucions tècniques o tecnològiques que solucionaran tots els problemes de la política. La democràcia del futur passa eminentment per recuperar la seva essència a partir d’obrir nous processos experimentals que permetin exercir-la en la seva plenitud i corregir els errors i ésser millorada de manera ràpida, efectiva i a temps real, preservant els seu principal axioma en la que la ciutadania mana i vigila i els governs obeeixen. Igual que l’accés a la informació és una potència a Internet, també ho ha de ser la informació pública. S’han de complir els requisits d’universalització de l’accés a la xarxa, atorgament de la seva titularitat comuna per a què no pugui ser apropiada, i transparència en la gestió de les qüestions públiques per a un control distribuït de l’activitat dels representants. La democràcia del futur serà analògica i digital, no serà participativa, sinó distribuïda, i el coneixement expert que resideix a la societat civil estarà ponderat amb sofisticats mecanismes de democràcia directa. Les escales de ciutat (o metropolitana) i europea cada cop seran més significatives a l’hora d’apropar l’autonomia als ciutadans convertint els municipis en laboratoris de democràcia distribuïda, i blindant els projectes comuns que garanteixin drets i posin a les persones per davant dels mercats. Encara no sabem com serà la democràcia del futur i tampoc sabem quan això serà efectiu. El que si que sabem és que durant els darrers tres anys s’ha accelerat tot a velocitats vertiginoses, i tot i les adversitats de l’actual situació de crisi econòmica, s’ha obert una enorme escletxa de possibilitats en un moment on ja no tenim por, i tenim la responsabilitat històrica no només de fer que tot això sigui possible sinó d’accelera-ho. Una nova generació ja creix amb nous referents i noves esperances i el canvi mental i transversal ja opera des de fa temps com si d’un soroll subterrani es tractés. Algú té alguna proposta millor que viure aquest procés en primera persona? #NomésÉsElPrincipi

Notes

[1]Es pot consultar l’anàlisi d’emocions fet entre abril i juny de 2011 a partir d’una gran mostra de missatges recollits a Twitter, fet pel col·lectiu Outliers i el grup Datanalysis15M a http://assets.outliers.es/15memociones/

[2] Aquest concepte esta àmpliament desenvolupat a la recerca coordinada per Javier Toret conjuntament amb el grup Datanalysis15M y amb la col·laboració de la UOC. Disponible a: http://www.uoc.edu/ojs/index.php/in3-working-paper-series/article/view/…

[3] https://n-1.cc/ Xarxa social autònoma i lliure desenvolupada en el marc del projecte lorea.org

Licencia Creative Commons CC-BY-SA
La potència ciutadana en xarxa, la tecnopolítica i la democràcia del futur por Àmbits de Política i Societat se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Basada en una obra en http://ambitscolpis.com/.

Comments

Voldria exposar una crítica al text, no tant pel contingut que exposa, que comparteixo en el seu conjunt, sinó pel contingut que no exposa. Em refereixo al moviment independentista. Personalment penso que qualsevol discurs sobre moviments civils travessats per les xarxes socials, a Catalunya no pot obviar el principal moviment -de lluny, en volum- català. Per doues raons.

1-Perquè no podem explicar un moviment de tal magnitud sense l'ús intensiu d'Internet. Les consultes municipals, la gigamanifestació de l'any passat, i no cal dir que immensa cadena humana d'enguany, han estat fenòmens d'organització social altament horitzontal i en xarxa, offline i online. El programari de les consultes, per exemple, o el de la Via Catalana, per no parlar de l'ús de Facebook, Twitter i etc, que treien fum.

2-En segon lloc, no només com a conseqüència, sinó com a causa. El moviment independentista és també un moviment que vira cap al mode de producció p2p. Per una banda, perquè desmunta projectes nacionals tradicionals de gran abast geogràfic, com l'espanyol, reduint l'escala de les estructures estatals. En segon lloc, perquè tendeix cap a estructures estatals obertes al món, permeables, travessades per la innovació social, financera, productiva. Un exemple, que podria ser molt rellevant en poc temps: el projecte de l'Eurocat, una moneda social complementària a l'euro que s'implementaria a l'àmbit català, una moneda sense banc central, distribuïda, sense interessos, etc.

Amb ànims per al debat. Salut.


Add new comment

The content of this field is kept private and will not be shown publicly.
CAPTCHA
This question is for testing whether or not you are a human visitor and to prevent automated spam submissions.

Semantic linkbacks

This site uses semantic webmentions to interact between sites and build federated conversations.