Espais de generació de coneixement i aportació al comú a partir del cinema

“M’hauré passat la vida tractant d’entendre la funció de recordar, que no és el contrari de l’oblit sinó més aviat el seu revestiment. Nosaltres no recordem. Només reescrivim la memòria tal com la història és reescrita. Com algú pot recordar la set?”

Aquesta cita que ben bé es podria atribuir a Paul Ricoeur, és en realitat un fragment del film Sans Soleil, projectat el passat dimecres dins el cicle de cinema documental del Videodrome, el cinebar de l’Ateneu Candela. El director Chris Marker ens convida a reflexionar sobre la subjectivitat inherent a les mirades al passat (i a totes les mirades?), ja sigui a través dels records, la memòria o d’un relat històric més grandiloqüent. I ho fa des d’un prisma antropològic i entenent el cinema com un art totalitzador, entrecreuant la reflexió, la crítica, la imaginació, l’experimentació i la poesia tant en l’àmbit textual, visual com sonor. Una autèntica bogeria amb un ritme serè però ininterromput que no t’ofereix la pausa necessària per assimilar i destriar les reflexions suggerides explícitament de les idees profundes ocultes rere el to poètic i postmodern de les seves paraules i imatges.

I el més interessant de tot plegat comença a partir del minut 100, quan la pel·lícula s’ha acabat. Quan el cap encara dóna voltes i sabent que anirà per llarg. Un breu intercanvi d’impressions perquè és tard i fa fred. Perquè no es volen emular les llargues tertúlies buides de contingut, sempre amb les mateixes cares i el que és encara pitjor, amb les mateixes fonts (els mateixos diaris generalistes als quals obeeixen). Aquí tothom ha vist la mateixa pel·lícula, però en realitat cadascú ha vist la seva. El bon cinema, com a art que és, et fa sortir de la zona de comoditat i et planteja conflictes cognitius que requereixen una certa reflexió per ser degudament processats i finalment assimilats.

La indústria cinematogràfica fa temps que ha oblidat aquesta vocació artística tant en l’àmbit de la producció com de la distribució. Ha reaccionat a la crisi d’escala amb més produccions i més cares, creant un efecte bola de neu, i amb una lluita poc escrupolosa per endurir la legislació relativa a la propietat intel·lectual que se li ha acabat girant en contra. Ha renunciat a allò que en definitiva és el més important, la capacitat d’innovar, de sorprendre, d’impactar. Només és un bast entreteniment. I tracta als espectadors en conseqüència, com a consumidors passius deshumanitzats, amb cartelleres ben poc arriscades als cinemes i canvis de programació inesperats a la televisió. A més, les pel·lícules low-cost, aquelles que per força s’han de nodrir de la creativitat i no dels focs artificials, sovint queden fora dels circuits habituals de distribució quan en realitat són les úniques que, en un moment de davallada de les inversions privades i públiques amb un previsible caràcter estructural, podrien fer sostenible la producció cinematogràfica.

Una vegada més és l’impuls ciutadà qui pren la iniciativa i els canvis en les formes de consum cinematogràfic són prou evidents. La indústria i les institucions van a remolc, ja sigui buscant promocions que provoquin bacanals de consum espontani o directament repetint programacions com si d’un remake idèntic es tractés: la Filmoteca del cinema Catalunya passant la mateixa pel·lícula que escassos mesos abans havia projectat el Videodrome n’és un bon exemple. També en qüestions tan evidents com la versió original són les iniciatives de matriu ciutadana les més avançades, i no pas per una qüestió d’esnobisme sinó de respecte i dignificació de l’obra. I cada vegada són més les veus que demanen un entorn propici per l’aprenentatge d’idiomes més enllà de l’àmbit estrictament escolar, començant pels audiovisuals en versió original. Tot això quan als cinemes de Terrassa ens posen la majoria de les pel·lícules doblades, a excepció d’alguns casos que freguen l’absurd com el del film La Plaga en versió original (català) subtitulada al castellà.

S’anomenin cinebar, cineclub, cinefòrum o com es vulgui, són espais de generació de coneixement avantguardistes en termes de programació cultural. Alguns, com els Amics de les Arts i Joventuts Musicals, porten més de 40 anys aportant al comú de la ciutat. Altres, com l’aposta pel cinema d’autor del Cineclub Matadepera que tot just s’acaba de posar en marxa, demostren la replicabilitat del fenomen. Tots ells són espais oberts creats des de la ciutadania i per a la ciutadania, i lluny de replegar-se en sí mateixos estableixen sinergies amb altres esdeveniments rellevants que tenen lloc a la ciutat: durant el pròxim Festival de Jazz de Terrassa el Videodrome i el Cine-Club dels Amics de les Arts JJ-MM programaran conjuntament amb la Filmoteca pel·lícules relacionades amb el món del jazz.

“La història llança les seves ampolles buides per la finestra”, llegeix la veu de Sans Soleil. El cinema també ho fa. Per sort alguns programadors culturals voluntaris, treballadors del procomú, s’encarreguen d’obrir altres camins.

Add new comment

The content of this field is kept private and will not be shown publicly.
CAPTCHA
This question is for testing whether or not you are a human visitor and to prevent automated spam submissions.

Semantic linkbacks

This site uses semantic webmentions to interact between sites and build federated conversations.